MISCEL·LANIA ANTONI FERRANDO VOL 2

Les recents publicacions de Daniel Recasens (2017) i de Joan Veny (2015) han tornat a posar en el centre de la discussió científica una de les particularitats del català dins de les llengües romàniques: la inversió vocàlica de la serie palatal en posició tonica. És la qüestió fonologica del català mes estudiada pels romanistes, pero, malgrat aixo, encara no s'ha arribat a una explicació satisfactoria, a pesar del paper central que juga per a entendre la fesomia del català actual i l'existencia de dialectes orientals i occidentals. Per aixo el meu objectiu es, ara i ací, en honor del professor i historiador de la llengua Antoni Ferrando, qui em cedí l'assignatura d'Historia de la Llengua del País Valencià-I fa ara quaranta anys, intentar aportar-ne una nova explicació sistemàtica a la llum de l'evolució de les altres llengües romàniques i la historia de la nostra llengua, explicació que assage ja fa mes de vint anys, que potser ja està prou madura per a presentar als ulls crítics dels col·legues.