Obra narrativa

En una altra ocasió ja vàrem analitzar extensament la trajectòria de la narrativa de Miquel dels Sants Oliver, tot posant en relleu dos aspectes que ens semblaven essencials: per una banda, l’evolució estètica per la qual passa l’obra narrativa del nostre autor i, per una altra, les estructures narratives i els temes que hi tracta. Ara, en aquest volum que aplega tota la seva producció ens seguim plantejant algunes de les preguntes que, malgrat que no s’explicitaven en aquell treball antic, hi eren subjacents. La primera, i potser la més important, és saber com i per què Miquel dels Sants Oliver arriba al conreu de la narrativa. A Treinta años de provincia (1924), llibre en bona mesura autobiogràfic, ens confessa que la seva vocació literària es despertà en l’època d’estudiant a l’Institut Balear, quan precisament per escapar de la monotonia de les classes de preceptiva literària s’aficionà a la lectura dels petits volums de la Biblioteca Universal. La relació d’algunes obres narratives amb el seu missatge ideològic o polític és evident. Ara bé, només explica algunes de les seves novel·les i narracions, però no totes. Perquè Oliver no empra la narrativa de creació només per exposar el seu pensament i, en tot cas, tan sols ho fa en algunes de les seves obres. Per tant, encara que aquest propòsit hi sigui, dir que la narrativa li serveix per estendre el seu missatge en unes vies i en uns contextos a què no podia arribar amb els seus articles no ens serveix per saber realment per què s’hi dedicà durant tant de temps. La segona pregunta és la dels models i de les influències que Oliver va seguir a l’hora d’escriure els seus relats, una feina que aquí intentarem apuntar, tot referint-nos al context literari en què es produeixen els seus textos narratius. La varietat de formes i de solucions que cada obra seva adopta ens fa palesos uns contextos estètics diferents, influxos diversos i canviants, i, també, una relació molt clara entre la fórmula narrativa adoptada i el mitjà en què cada obra havia d’aparèixer. (De l’estudi introductori de Pere Rosselló Bover).