Pàtria i escola

El 1902, com a conseqüència i fusió de diversos projectes i iniciatives, naixia l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), que a partir del 1918, si fa no fa, assoleix un creixement imparable que arriba, malgrat els entrebancs que comportà la Dictadura de Primo de Rivera, fins a l’adveniment de la Guerra Civil. Durant tot aquest temps,l’APEC va tenir un sol i primordial objectiu: la catalanització de la societat catalana des de l’àmbit de l’ensenyament. Si es volia que el procés de conscienciació nacional a Catalunya, intensificat a l’inici del segle XX amb els primers èxits polítics, fos complet, no es podia deixar de banda la vessant pedagògica: l’ensenyança catalana formava part, també, del motor de canvi politicocultural que tant anhelaven els moviments catalanistes. És per això que l’APEC es va implicar en la societat catalana amb un esperit de diàleg i conciliació, més enllà dels interessos partidistes. I, a més, ho va fer amb un evident tarannà de modernitat, ço és, enllaçant amb l’avantguarda de la renovació pedagògica que es produïa a Europa. A Pàtria i escola, Lluís Duran estudia, amb exhaustivitat i rigor, el procés d’implantació de l’APEC dins la societat catalana, una intensa trajectòria que engloba, entre moltes altres qüestions, la creació d’escoles i de cursos, les relacions amb les institucions polítiques i amb els partits, com també amb les altres associacions civicoculturals, les campanyes de catalanització, etc. Com diu Josep Termes al pròleg, “amb aquest llibre, la història de la Protectora queda definitivament establerta”.