Quadern d'Hebron

Carlos Lagarriga escriu aquest dietari de dolor i llum a l'hospital de la Vall d'Hebron mentre hi tenia la seva primera dona, la Cristina, a la unitat de pal·liatius, amb un cáncer sense remei. Alhora, ell mateix estava ingressat a la planta de digestiu del mateix centre. En aquestes anotacions descriu les pujades i baixades d'una planta a l'altra amb el degotador i els cigarrets, el pas angelical de les infermeres o la irrupció destralera i sorollosa dels gitanos en la quietud aséptica de l'hospital, com en un text de García Lorca. També les seves fintes al dolor, grácies a la seva estranyesa per l'absurditat de la vida i a un sentit de l'humor d'home culte, agut i malenconiós. Si la història del llibre és bonica, les seves págines encara ho són més. "Fulles que cauen d'un arbre", diu Lagarriga. Tenen un toc poétic, una elegáncia emocional colpidora i vessen d'ironia jovial, que fan que l'autor vegi els passadissos d'urgéncies com els carrers dels sanfermines o que respongui a la radiòloga que li demana si porta res de ferro, que "la salut, per descomptat, no". És un llibre que espanta les incerteses, la desemparança i les pors a manotades de fe, d'esperança i de bon humor. Ho diu en una dedicatòria: "Les nostres torxes s'apaguen, però una gran llum ens espera".