RELLOTGE SENSE BUSQUES

La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva manera. A J. T. Malone li va arribar d’una manera tan senzilla que durant un temps va confondre el final de la vida amb el començament d’una nova estació. L’hivern del seu quarantè any va ser anormalment fred per a aquell poble del Sud —amb dies gèlids i pàl·lids i nits radiants. La primavera va arribar amb violència a mitjan març d’aquell any de 1953, i en Malone estava pàl·lid i xafat aquells dies de floració incipient i cels ventosos. Com a farmacèutic es va diagnosticar astènia primaveral i es va receptar un tònic a base de fetge i ferro. Tot i que es cansava amb facilitat, va continuar amb la rutina habitual: anava a peu a la feina, la seva apotecaria era un dels primers negocis que obrien al carrer principal i tancava a les sis. Dinava en un restaurant del centre i sopava a casa amb la família. Però estava estugós amb el menjar i va anar perdent pes. Quan va canviar el vestit d’hivern pel més lleuger d’entretemps, els calçons li anaven balders i feien plecs damunt el seu cos llarg i magre. Tenia les temples enfonyades de tal manera que se l’hi veien bategar les venes quan mastegava o engolia i la nou del coll li forcejava dins la gola amagrida. Però en Malone no hi veia motiu d’alarma: la seva astènia primaveral era anormalment forta i va afegir al seu tònic l’antic tractament a base de sofre i melassa, perquè, al cap i a la fi, els remeis tradicionals eren els millors. Aquest pensament el devia conhortar perquè ben aviat es va trobar una mica millor i va començar el seu hortet de cada any. Però un dia, quan preparava una recepta, va trontollar i es va desmaiar. Va anar al metge i la visita va anar seguida d’unes anàlisis a l’hospital municipal. Així i tot, no estava gaire amoïnat, tenia astènia primaveral, amb la feblesa que hi va associada, i un dia calorós s’havia desmaiat —una cosa ben normal, fins i tot natural. En Malone no havia imaginat mai la seva