Tríptic de la terra

Tres joies amb les quals l’autora explora, amb gran llibertat expressiva, les fronteres entre gèneres literaris, paisatges i generacions.

Quan Mercè Ibarz, l’any 1993, va publicar La terra retirada va obrir un camí que no ha deixat de donar fruits per a la narrativa en català. «Crònica autobiogràfica i d’un país», en paraules de Joan Triadú, «testimoni impagable», Ibarz hi evocava els canvis socials, econòmics i paisatgístics que la gestió de les terres actives de cultiu pot suposar en un territori: en aquest cas, el seu poble natal, Saidí, a la Franja. El llibre es va convertir ràpidament en «un clàssic indiscutible de la literatura catalana del darrer quart del segle XX», com va dir Julià Guillamon.

Al cap de dos anys va escriure’n la versió novel·lada, La palmera de blat, protagonitzada per una jove periodista que torna tres dies al poble per assistir al funeral del seu avi centenari. És una novel·la d’una bellesa rara, plena d’imatges inesborrables, en què, com qui segueix un joc de pistes —de vegades ben tangibles, de vegades tan sols intuïdes o somiades—, la protagonista reanima la memòria del seu racó de món, dels seus vius i dels seus morts.

Ara, passats més de vint-i-cinc anys, reprèn el fil a Labor inacabada per donar forma a aquest Tríptic de la terra. Altre cop en el registre de la crònica en primera persona, amb fragments d’assaig fotogràfic, Mercè Ibarz continua, amb renovada llibertat expressiva, les seves anades i vingudes entre les fronteres dels gèneres literaris per constatar fins a quin punt les històries, la història, comencen a contar-se soles i amb els anys es descobreix que no s’acaben mai.