UN ESTANY QUE VESSA

Un estany que vessa començà a escriure’s com un acte de pura irracionalitat. Al seu autor, no el salvava cap imatge, cap vers, i prengué la forma dels alexandrins per contenir l’excés i el més enllà de qualsevol dels més enllà permesos. Llavors començà a explicar què veia: les hores, fregides, un mort que el visita quan tanca la botiga, amics, eremites, profetes... El llibre té un punt d’inflexió: la trobada amb la poesia persa, que és el camí particular de l’autor per retrobar-se amb la pròpia tradició i una comunitat de sentit, a través d’un viatge a les tombes dels poetes iranians. Finalment, un plec més interior el du a passar comptes amb la incapacitat del jo per a salvar-se i amb l’anhel d’una fe que pugui relligar-nos amb el present i el sentit íntim de cada cosa. L’oli, com a grassa i com a perfum, és la baula que encorda el llibre.