Una modernidad autoritaria

El règim franquista (1936/39-1975) no sols va ser una de les dictadures més longeves a l'Europa del segle XX, sinó també una de les més estables. Aquesta singularitat s'explica per la «reinvenció» del règim com a dictadura desenvolupista amb l'objectiu de catapultar el país a l'era industrial, imitant per a fer-ho el model de planificació francès. En aquest sentit, l'anàlisi se centra en el principal arquitecte d'aquesta estratègia de legitimació, Laureano López Rodó, comissari del "Plan de Desarrollo" entre 1962 i 1973 que va protagonitzar l'impuls per a intentar estabilitzar el règim a través de l'eficàcia administrativa, l'èxit econòmic i la integració a Occident. L'autora desenvolupa una nova interpretació del segon franquisme en mostrar com, paradoxalment, la seua política va acabar establint les bases per a l'erosió de la dictadura, perquè va contribuir a aguditzar les lluites de poder en l'elit franquista i va exposar el règim a la crítica. S'analitza en profunditat i amb una perspectiva nova l'intent de relegitimar el règim franquista com a dictadura desenvolupista des de la dècada de 1950 fins a la seua caiguda. Contextualitzant la història del règim en la història europea de postguerra i de la Guerra Freda, s'esclareixen tant les arrels del desenvolupisme franquista i l'aplicació de la política de planificació com l'objectiu de crear una societat apolítica d'«administrats». Al mateix temps, es demostra que el projecte de relegitimar la dictadura mitjançant l'èxit econòmic es va convertir cada vegada més en objecte de crítica pública, contribuint així a la pèrdua de legitimitat del règim.