UTØYA

Utøya és una al·legoria al dolor, a l’entrega sacrificial a canvi de res, un reclam de l’estima que creiem merèixer i que se’ns nega com se’ns nega qualsevol intent de sentit, d’absolut. Aquest poemari sorgeix d’un sentiment de decepció envers l’ordinària realitat i la passió amorosa, d’una sensibilitat potser exagerada envers el món que no es veu corresposta. Més enllà de la temàtica amorosa, però, Utøya es situa en el territori hostil de l’illa del mateix nom, escenari de la massacre ocorreguda el 2011 on van morir 69 joves. I ens apareix com a metàfora i símbol de la massacre també d’una innocència encara viva, d’una sensibilitat desemparada. Utøya també vol dir una aproximació radical cap als baixos fons de l’home, l’intent d’arribar al fons i adonar-se’n que no té aturador i ens enfronta a l’insondable/l’inaccessible veritat primordial, motiu últim de la passió-del que és capaç l’home per la passió. La intenció de l’autora no és provocar, sinó remoure el lector i crear unes coordenades per al sentiment i assenyalar la irracional i inevitable necessitat del dolor, l’horror, la pèrdua per a l’existència de la bellesa, la puresa, l’amor. Tot i ser un llibre dramàticament florit i tràgic, també és esperançador, perquè permet aquest espai per a la passió-sensibilitat i la recull encara que esfereïdorament.