Valeria y los pájaros

Hi ha pardals i pardals. Els pardals de Valèria es limiten a passar per davant de la seva finestra, a irrompre en els seus somnis, a voletejar la seva solitud, a poblar el silenci de les seves veus. I poca cosa més. Veus? Presències? Esperits? Com poblem el buit, com suplim les mancances? I, sobretot, l’absència: aquell forat que deixen els que se’n van abans que nosaltres, com l’omplim? On s’aprenen la renúncia, la resignació, l’oblit? Valèria, és ben cert, no ha volgut aprendre els estrategemes que el temps brinda als qui tenen pressa. Va decidir quedar-se on era, amb l’absència a flor de pell i els pardals al cap, al cor, a l’ànima, a la saleta d’estar... És la seva, sí, una soledat sonora, i el seu buit, un buit més aviat ple. D’esperits, de presències, de veus. O sigui: de pardals. Quedar-se, sí, d’acord, però molt lluny de la conformitat. A la seva manera, Valèria es rebel·la i cerca, en un viatge immòbil, allò que va perdre sense haver tingut mai. L’amor? Diguem-ne amor. La veritat és que la seva podia haver estat una història d’amor: de recerca de l’amor més enllà de la mort. Un drama sublim, en fi. Però va tenir la mala sort que el seu destí caigués en mans d’un autor propens a l’humor i aferrissat per la política. Amb la qual cosa el seu drama es convertí en una comèdia, la seva recerca en una intriga gairebé policíaca; i pel que fa a la sublimitat... va córrer el risc de naufragar en les tèrboles aigües de la guerra bruta.

Hay pájaros y pájaros. Los pájaros de Valeria se limitan a pasar por delante de su ventana, a irrumpir en sus sueños, a revolotear su soledad, a poblar el silencio de sus voces. Y poco más. ¿Ves? Presencias? Espíritus? Como poblamos el vac&