VIDA PLACIDA

Camins, viatges, converses, records, acudits, anècdotes, personatges, menjars, arquitectura, filologia, literatura, art, política, societat... En un dietari, hi cap de tot i, en el cas de La vida plàcida, les reflexions sobre tot aquest reguitzell de temes emergeixen, sota una mirada entre irònica i crítica, amarades d’humor, d’emocions i d’un cert lirisme acollit amb complaença. Acompanyant el fil dels pensaments i anècdotes hi és també present, dia a dia, el temps meteorològic, reflex del pas de les estacions, tractat amb la mateixa penetració amb què Josep Marí diu els seus diversos paisatges, tant d’Eivissa com de fora de l’illa. El llenguatge esdevé, aleshores, especialment plàstic, atès que l’autor difícilment es pot desentendre —i potser no ho vol— de la seva condició de pintor. Amb l’escriptura de La vida plàcida, Josep Marí ha complert el propòsit tossut de narrar, dia per dia, tot un any. Un any, d’octubre a octubre, escrit amb un llenguatge expressiu, acurat i ple de color, com les seves pintures.