Molts i ningú

Parla Clara: «Mentre ens hi deixem la pell continuarem sent catalans».

«Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també dell mateix?», es preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts. Aquest embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una autobiografia: és la crònica duna trajectòria vital i acadèmica molt rica i dun compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de primera mà dun moment decisiu de la història recent -des del Primer dOctubre fins al combat europeu dels exiliats- que convida a una reflexió de futur.

Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, lautora converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera dentendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, lescola, la cultura i la llengua.

«Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a lexili pel que vam fer o pel que diuen que vam fer. Som a lexili perquè som catalans i som independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a lEstat espanyol. A lEstat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim», escriu Clara Ponsatí en aquestes memòries.