NITS VERMELLES

Aquest text no es pot catalogar, sentencia un vell escriptor de celles grises i ulleres rodones. El front arrugat, la camisa suada. Tapa el bolígraf i el fa rodolar sobre una taula de fusta fosca, em mira de reüll mentre jo sostinc les seves paraules amb el cor agafat. El rellotge de paret em picoteja els nervis, i l’home que tinc al davant sacseja el cap. – No es pot catalogar – torna a dir, més per a ell que per a mi – ni tan sols es pot explicar sense equivocar-te del tot. – I tic. I tac. I tic. I tac. I el rellotge que no para i finalment el vell escriptor es gira cap a mi. Em clava la mirada i em somriu, satisfet, em mira i em somriu com si en lloc d’una incògnita m’estigués oferint una bona notícia. El cordill que ens passeja per Nits Vermelles és una història d’amor. Amor dolç, gairebé imperceptible, un apropament convençut i delicat entre dues persones que s’agraden una mica i tenen previst agradar-se molt més. Barrejat amb tanta mel, també hi veiem la tragèdia, una petita tragèdia plena de poesia, paraules cosides, el seu ritme i com ballen les paraules, com ballen les paraules per a parlarnos de la vida, la vida que és meravellosa i terrible, tot alhora, i sobretot injusta. I Nits Vermelles també és justícia. Un cúmul d’idees, ideologia i un atropellament d’emocions, i un relat de la història i del moment polític que ens està tocant viure. Un moment estrany, desprotegit, de soledat, on els drets socials minven i els riscos provenen de llocs incomprensibles. Nits Vermelles és escalfor, fe en l’ànima humana; en la capacitat que tenim les persones per a lluitar per allò que val la pena. Aquest llibre és imaginació. Relat. Poder. Pinzellades de pintura blava sobre una tela blanca. I amor. Sobretot amor. Aquest llibre es pot llegir de principi a fi en una sola nit de color vermell.