Mà a les fosques

Conscients que alguna cosa passa sota l’aparença de quotidianitat, en aquest recull de relats, tots ells pautats amb una gran musicalitat, l’autor descabdella al voltant del desenllaç les seves reflexions sovint inquietants: «A mesura que ens fem adults i que la vida ens treballa les durícies a uns quants, les escates a uns altres i a segons qui l’escorça, el nostre guia —el de cadascú— ens va deixant de la mà de Déu, no per desídia ni matusseria, sinó perquè suposa que ja hem adquirit prou defenses per saber caminar sense custòdia. I en això, el nostre àngel particular s’erra tot sovint. Tard o d’hora, tots esdevenim orfes». Vint-i-set relats que fabulen sobre la comunió que l’autor manté amb el seu llogaret humà i sentimental, algun basat en fets reals com el que ens explica un viatge al•lucinant d’ell mateix, molt jove encara, amb tot un senyor Espriu cap a Manresa.