Passats singulars

Cada vegada mes, la historia s’escriu en primera persona. Els historiadors ja no es conformen amb la reconstrucció i la interpretació del passat. Ara experimenten la necessitat d’explicar tambe la seua historia, personal i familiar. S’ha configurat així un nou genere híbrid, exemplificat sobretot per les obres d’autors com Ivan Jablonka o Philippe Artieres, que expliquen amb detall la historia de les seues investigacions i descriuen les seues emocions amb un estil força literari. Des de l’altre costat i seguint les passes de les obres de Patrick Modiano i W. G. Sebald, alguns escriptors com per exemple Javier Cercas, Éric Vuillard o Laurent Binet fan trontollar la frontera entre la veritat literària i la veritat historica i creen "novel•les de no-ficció". Aquesta forta potenciació del "jo" planteja qüestions epistemologiques i d’altres de mes profundes sobre les realitats del món contemporani, l’empremta del neoliberalisme i l’individualisme despietat que el caracteritza. En aquest assaig, Enzo Traverso qüestiona aquest gir subjectivista, del qual admet les potencialitats creatives, pero tambe subratlla les ambigüitats polítiques i els límits intrínsecs. L’autor, molt lligat al nostre àmbit cultur