El vers de l'esclau

La poesia no obliga a res. És el terreny més lliure del lliure mapa de la literatura i, malgrat tot, el que acull més fracassos per als autors (per perfecte que sigui un poema mai no hi aconsegueixes dir allò que volies) i per als lectors (com decidir, entre el que llegim i allò que l’autor havia previst per a nosaltres?). El lema de Carl Sandburg, «Poemes senzills per a gent senzilla», és tan impossible com inevitable. Cadascú l’entendrà a la seva, perquè el que volem dir sempre és senzill, per a nosaltres, que ho sabem, però saber-ho no ens atorga cap garantia en el moment de posar-ho al paper o d’atorgar-li veu. Intuïm, pels mots que hem llegit en la poesia que ens agrada i ens colpeja, que alguns aconsegueixen acostar-se al propòsit d’escriure allò que volien dir, o signes que, després de l’esforç, són millors que el que hi havia a l’origen, i per això provam de dir la nostra, el que ens passa pel cap o pel cor, sabent també que mai no hi haurà en tots els nostres escrits ni una mínima part de la veritat que hi ha en els consells que els pediatres donen a les mares o els pescadors als companys de viatge. Tant se val, nosaltres continuam, certs que el món continua girant pel treball dels pediatres i dels pescadors, i agraint-los la tasca.