Els bandolers del camí ral

El rei Felip II, hereu d’un imperi al segle XVI, el 1580 es va annexar Portugal i les seves colònies per drets de successió i va passar a tenir territoris arreu dels continents. Els cronistes van magnificar el relat sobre el nou amo del món descrivint una Castella on no es ponia mai el sol, per referir-se a un regnat mundial indomable i temible.

Anys més tard, el 1588, en defensa del vast imperi, el rei havia armat una potent flota, anomenada la Grande y Felicísima Armada, que, en ser humiliada en una batalla contra l’Anglaterra de la reina Elisabet I, va rebre el sarcàstic sobrenom de l’Armada Invencible. La desfeta va fer dir a Felip II que no havia dut els seus vaixells a lluitar contra els elements, atribuint a la mala mar i al temporal de vent les raons del desastre, a fi de treure mèrits, així, al pèrfid anglès. La derrota va dur anys de penúria a la gran Castella. No reconèixer els propis demèrits va ser una empremta d’orgull que per segles va marcar la corona hispana.

Entre ambdós fets històrics documentats sobre la vida dels monarques, va esdevenir-se, en una salvatge serra del Principat de Catalunya, a cent llegües del centre neuràlgic de l’imperi, un conflicte de bandolers que va fer trontollar una missió secreta comissionada pel monarca.

Els fets sobrevinguts no han passat a la crònica reial, però el poble, que no reconeix més rei que la seva terra i la seva gent, sempre té memòria oral per enaltir els seus herois i la seva causa justa en la llegenda dels bandolers del camí ral.

És el poble qui ha de tenir el poder.
Per ser justos.