GUIUM O LA CIUTAT ADORMIDA

L''arxiu històric d''una localitat mallorquina amaga el secret d''una antiga ciutat romana situada en uns terrenys amb fortes pressions urbanístiques. Guardonada amb el Premi Micalet de Teatre (2015), convocat per la Societat Coral El Micalet. «Guium, o la ciutat dormida», és una història de misteris i intrigues, però també de corrupció i immoralitat. Un espill on retrobar la societat mallorquina actual.Galardonado con el premio Micalet de Teatro (2014), Anna Rubio Fandos muestra en este volumen el aroma del espliego y de la incomunicación. El suave tacto de un cuerpo en movimiento bailando con el aire, la frialdad de los barrotes de una prisión, el gusto agridulce de los besos que se hacen desde los ojos o el gusto amargo de las píldoras que pretenden curar la demencia.Amb aquesta obra, Toni-Lluís Reyes ha estat guardonat amb el Premi Micalet de Teatre (2015), convocat per la Societat Coral El Micalet. En Pep i na Marta són els dos encarregats d?un arxiu municipal d?un poble de Mallorca. Un matí quan na Marta arriba a la feina es troba el cos sense vida del seu company. Un suïcidi, diuen. En Jordi és el nou arxiver i serà l?encarregat de fer la feina d?en Pep: catalogar, analitzar i estudiar tota la documentació que arriba de l?arxiu central que va ser expropiada durant la guerra. La feina no li serà gens fàcil perquè hi ha documents que van desapareixent... però gràcies a l?astúcia, insistència i perseverança farà un descobriment que el posarà en conflicte amb la màfia política del moment.Galardonado con el premio Micalet de Teatro (2014), convocado por la Sociedad Coral El Micalet. Un camino sin adoquines. Al final, una casa donde viven dos personas. Hospedan una visita del pasado. Este volumen nos muestra el aroma del espliego y de la incomunicación. El suave tacto de un cuerpo en movimiento bailando con el aire, por un lado, y la frialdad de los barrotes de una prisión, de otra. El gusto agridulce de los besos que se hacen desde los ojos, pero que no llegan a los labios y el gusto amargo de las píldoras que pretenden curar la demencia. Como música de fondo, el ruido de la mar, un piano y un violín. Y en el cielo, la presencia cómplice de la luna, que vigila por la ventana para injertar de plata este aposento lúgubre, habitado por tres sombras y un pañuelo fucsia que no sabe bailar.