TESTAMENT VITAL INÈDIT

Abans de morir, que pot passar qualsevol dia, m’agradaria escriure el meu testament vital. Deixar per escrit allò que la vida m’ha ensenyat i m’ha donat i que no he sabut dir encara als meus fills. No em sortia el nom; sempre he trobat genial el títol de l’autobiografia de Pablo Neruda “Confieso que he vivido”. Ahir, veient tant de llibre, sovint tant insuls, sem va ocórrer començar a escriure el meu “Testament vital inèdit”. No vull deixar només constància de com m’agradaria morir sinó de com m’agradaria viure el que em quedi d’existència. Deixar dit allò que sovint no m’atreveixo a dir perquè no és socialment o políticament correcte o perquè no trobo l’espai públic per comunicar-ho. Crec que el millor que podem deixar als nostres fills és un balanç de la nostra vida, perquè les generacions que ens segueixen els sigui menys difícil construir un món més habitable i equitatiu per a tothom. He tingut dos fills, he escrit un parell de llibres sobre idees d’altres i he plantat alguns arbres. En aquest món que valora publicar molts llibres sento que més val fer-ne un de vital que molts de farcits. No és un diccionari, ni un tractat de filosofia acadèmica, ni un assaig... és un testament d’algú que no té patrimoni material a transmetre però que vol compartir la riquesa de viure.