AL PONENT DELS DIES

Al ponent dels dies s’allargassen trèmulament les hores, la boira cega desdibuixa els bells camins de sempre i fa basarda en el dens silenci que omple espais íntims de melangia. Un passeig que, partint de l’òptica de la creació, resitua l’ésser humà en la seva justa dimensió, una dimensió que alhora que el fa sentir insignificant també el projecta irremeiablement cap a un dels plantejaments que defineixen la seva pròpia essència: la capacitat de pensar la mort. En definitiva, un pas endavant per aprendre a conviure amb la mort quan aquesta et fereix l’albada. I, entre línies, una invitació a fruir de cada instant, el carpe diem abans d’esquinçar-se el sol cap al ponent.