Cartes a l'Anna Murià

Les cartes de Rodoreda a l’única amiga amb qui va intimar gràcies a l’exili.

Mercè Rodoreda s’ha convertit en una figura llegendària, però continuem sabent ben poc de com va viure. Ella mateixa va ocupar-se de filtrar el rastre que deixava —un filtre que podem salvar gràcies a la seva correspondència.

Aquest llibret prim il·lumina el període en què es forma la matriu de la seva obra: la guerra, el gran amor, la traïció, la violència. Aquestes vint cartes també són una finestra al grup d’escriptors catalans que van exiliar-se sota la protecció del Govern de la Generalitat. Hi ha la guerra de fons, i revolts de faldilles com al Tirant: feien i desfeien amors mentre fugien de la repressió.

Aquesta nova edició inclou dues cartes inèdites d’Anna Murià i un epíleg de Margarida Puig, nora de Rodoreda, que mostra l’altra cara de la història: la mare dins la família, encara que no hi fos.

“Murià es va convertir en la confident de Rodoreda, a qui explica la complicada relació amb Armand Obiols, els seus sentiments contradictoris envers el fill que va deixar a Barcelona amb l’àvia, les ganes d’escriure i la raó per la qual no se’n va anar amb ella a la República Dominicana: no li agradaven els negres.”Magí Camps a La Vanguardia

“Un aspecte interessant és constatar que Rodoreda i Murià són dos tipus de dona, per tant també dos tipus d’escriptora, molt diferents. Una vol ser escriptora a tot o res, mentre que l’altra passa gust de “fer de senyora del poeta”–Murià dixit–, fins al punt que la Rodoreda diu a la seva amiga: “a tu t’ha esguerrat l’amor i que en Bartra em perdoni”. Pere Antoni Pons a l’Ara Llegim

“Rodoreda és una de les escriptores més potents de la literatura catalana i aquest volum és una bona manera d’acostar-se a la Rodoreda més íntima i conèixer una mica més una dona valenta, lliure i compromesa amb la literatura. Mercè Rodoreda va passar ganar, solitud i desenganys però va conservar intacte la passió per l’escriptura.”Lídia Penelo a Públic

“Un punt bandarra, la Mercè Rodoreda. Un punt animal, exagerada i infantil. Quan s’endinsava en la tragèdia feia també créixer el mite, tintava de novel·lesca la seva existència d’heroïna solitària, de persona incompresa i enganyada per la vida. Una versió d’ella mateixa, res més. O potser la única? Mai ho sabrem.”Mireia Balasch a Illa de Tresors

“El llibre, al final de tot, deixa clar que Rodoreda vivia per escriure, una necessitat vital que l’ofegava. Maria Bohigas: 'La Rodoreda tenia claríssim que la seva vida només tenia sentit si la dedicava a escriure. Considerava la seva vida com un fàstic integral, com un enorme fracàs. El fracàs amorós és al centre del fracàs, si vols, però no és l’únic. Això que diu a la Murià, em venjaré, i faré una obra gran per al meu país, és rescabalar-se d’aquesta vida fracassada fent una obra magnífica'.”a Catalunya Ràdio

“Es una absoluta maravilla porque es ver lo que es una amistad en edad adulta. Como se va resbalando la amistad hasta hacerse casi nada… pero a la vez, en todo el rato hacen lo mismo: safareig. Cotillear sobre las personas que tienen en común. (…) La frase con la que acaba es durísima… qué nos íbamos a explicar? Que éramos escritoras y ya está. ”Anna Pachecho i Andrea Gumes al Ciberlocutorio