El cant de les granotes

Petjades de cervids que es perden bosc endins, penombres i crepuscles que es fonen amb el llarg hivern, homes i dones que caminen sols i sense ajuda, un vast territori despoblat que dibuixa el pas de les estacions i que enamora al mateix temps que reclama solucions perdudes pels calaixos del progres i la uniformitat. La denominada Laponia espanyola contrasta sobre manera amb la falsa abundància mediterrània, i actua com a refugi dels qui cerquen alguna cosa mes que benestar transitori i pau vacacional. Una terra oblidada, sí, tanmateix una gran oportunitat, l’espai per on discorre una rutina anonima que no aspira a grans modernitats, allà on un pot retrobar-se amb si mateix mentre sent la remor del riu ferestec o assaboreix la bellesa de tot plegat, des del detall mes insignificant fins a la immensitat inabastable: els perfums de la natura, la profunditat del llenguatge, la crepitació de la llenya en la llar de foc, l’aigua que s’escorre pel vessant de les muntanyes, la simfonia d’un bosc tan bonic com desates, el silenci penetrant que tot ho amera… Amb el respecte per bandera, el jo narratiu cau pres d’un encanteri literari que es perfila mentre el fred s’allunya i deixa pas a una primavera onírica de lletres infinites.