LA PARAULA I EL MON

Vistos amb una mica de perspectiva, diria que cada assaig pretén d’interpretar una melodia específica o una variació de l’única qüestió de fons esmentada. Gairebé tots els punts de partida dels textos són la poesia de poetes catalans, i potser no seria desassenyat pensar que també ho és el punt d’arribada. És un fet indiscutible que la poesia feta a les terres de parla catalana conté una diversitat, una maduresa i una profunditat dignes d’atenció i d’interrogació. La poesia del nostre país ens parla de l’home, del món i del món de l’home amb la mateixa dignitat, amb la mateixa radicalitat i amb la mateixa persuasió que qualsevol altra poesia existent. Per conèixer l’home que som i l’home que és l’home, a nosaltres, sobretot a nosaltres però no únicament a nosaltres, ens és indispensable d’escoltar-la. Això és el que creuen les paraules d’aquests textos dedicats a Alcover, Bartra, Bauçà, Espriu, Maragall, Rodoreda, Salvat-Papasseit, Sampere, Verdaguer i Vinyoli.