Mans, còdols, el cel

El llibre té un rerefons religiós, de comunió. Està amarat de records d’infantesa o d’adolescència, de la relació amb els pares, de la iniciació a la vida i de l’aprenentatge permanent. Tot hi són provatures: el coneixement de la història–la personal i la universal–, l’impacte de l’art–també de la lectura i l’escriptura–, la meditació sobre la quotidianitat, el dolor per les pèrdues–encara que al final la mort, la més punyent, és companyia–, el diàleg amb altres poetes, els viatges–que ho són cap enfora i cap endins–, la imaginació–espacial i pictòrica–, l’amor per una casa que té existència en el record, la denúncia del règim patriarcal, el diàleg entre cultures, el jo que s’emmiralla en el tu... Tot plegat, un despullament dels mots subratllant-ne la claredat simbòlica: el vestit blau, el còdol sense dents, el banc de les mirades...