Missa pro carnavale mortis

Segons la poètica de l’autor, «si la poesia és el mirall de l’ànima, a mi m’ha engolit el rostre que em reflecteix el silenci del mur que la basteix. Fondejar l’imperi del far obscur germinat dins la vall pregona de l’ésser i saquejar-ne la veu a l’altar de la temença. Amputar el palau de la gènica natura i lliurar-se a l’abisme de l’amor etern». En aquest poemari-missa l’amor i la mort es presenten com a dues cares duna mateixa moneda, on l’un emmascara l’altre i l’amor és la disfressa de la mort, el carnaval de la mort. És una missa de difunts, però alhora és una missa a favor de l’amor, malgrat la seva força destructora, malèfica i sagnant. És quan ric, que ploro. D’amor sóc pallasso. Ja no sé si moro pel verí que empasso o neixo a la tomba d’aquest escorpí: l’aresta del rombe d’un foc assassí.