OTÍLIA

Otília es diu aquella noia que sacrifica el seu amor per l'amor al seu germá; que no es queixa del desagra¯ment d'aquest; que el rep de nou amb els braços oberts sense fer-li retret de res... El somni resta acomplert. Allò que hi ha de més remarcable en Otília és, segurament, l'evolució gradual que adquireix la narració, començada amb un irrealisme de somni o de record d'infant, que després es fon, per passar a convertir-se en un relat vigorós i acabar en un decandiment suau, de cendra... Cap concessió, però, al decadentisme... L'obra és molla de la rosada fresca del matí, la seva claror velada no correspon, per tant, al crepuscle, sinó a l'alba. Josep Palau i Fabra.