Pere Coromines (1870-1939)

Pere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939) fou un destacat polític, advocat, escriptor i economista. Durant la seva joventut, formà part del partit republicà de Nicolás Salmerón i del grup de L’Avenç. Fou un dels fundadors del grup Foc Nou i de la publicació àcrata Ciencia Social. L’any 1896 es va veure injustament implicat en el procés de Montjuïc, en el qual es jutjaven els responsables de l’atemptat anarquista al carrer Canvis Nous de Barcelona. Durant el judici el fiscal demanà per a ell la pena de mort, que finalment li fou commutada per la d’exili a França, d’on tornà el 1897 quan fou amnistiat. El 1903 es féu càrrec del Negociat d’Ingressos i Despeses de l’Ajuntament de Barcelona i el 1909 fou elegit regidor al consistori barceloní. També fou un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910). A més, fou nomenat director d’El Poble Català, portaveu periodístic de la nova formació política, en representació de la qual fou elegit diputat a Corts els anys 1910 i 1914. El 1916 decidí abandonar la política i intensificà la seva actuació en altres àmbits: participà en l’aprovació de la Mancomunitat (1914) i en la campanya autonomista de 1918-1919 i es vinculà amb el Banc de Catalunya. També fou president de l’Ateneu Barcelonès, un dels redactors de l’Estatut d’Autonomia del 1932, diputat al Parlament de Catalunya i a les Corts per ERC, conseller de Justícia i Dret (1933) i comissari general de Museus. Aquesta biografia és un acurat estudi de la trajectòria vital i pública d’un personatge polièdric, sovint oblidat i que forma part rellevantment de la història de la Catalunya dels segles XIX i XX.