Tàmiris i els jacints

Després de La lenta digestió de les crisàlides, el seu primer llibre, Lluís Lucero Comas ja tenia clar que el següent es diria Tàmiris i els jacints. No era un simple caprici: entre els poemes no inclosos en la primera selecció s’hi intuïa un fil temàtic comú que, amb el temps, ha anat prenent cos en aquest nou recull. L’amor i el desig, els temors i els dubtes, les petites alegries i els capteniments que deixen marca. Tot allò que, entre el plaer i la ferida, construeix la identitat de qualsevol. Hi ha poetes que escriuen des de la contemplació i altres que escriuen des del combat. Lluís Lucero fa les dues coses alhora. La seva poesia convoca el mite i la carn, el desig i la pèrdua, la bellesa i la seva inexorable fugacitat. Mar Bosch La poesia de Lluís Lucero s’escriu amb l’elegància de la paraula i amb l’impuls del desig, el de l’amor que es viu amb la pell de l’ànima i que, esquinçant la mudesa, brota i s’enlaira i ens impacta com les fletxes «que han travessat la pell, la carn i l’os.»Rosa Font