Tots tres surten per l'Ozama

“A la ciutat hi ha certa curiositat pels refugiats. Comencen a arribar-ne en massa. Els dominicans creuen que arriben amb diners i que crearan noves indústries i hi haurà més feina; però la veritat és que gairebé tots els refugiats arriben sense diners i sense més béns que la roba que duen a sobre.”

Aquí els refugiats són blancs europeus que fugen de la guerra i els hostes són descendents d’esclaus africans al Carib. Som al 1940 a Santo Domingo, i aquesta versió de l’exili és una aventura de les més aberrants: els adversaris del Generalísimo Franco són acollits per un altre Generalísimo racista que aprofita l’allau d’europeus per “emblanquir” la població de l’illa. ¿Què els espera? O bé les colònies agrícoles implantades al mig de la selva, a la frontera amb Haití, o bé la misèria a la capital, on no hi ha feina ni possibilitats de reconstruir una vida. Són tres que es troben atrapats en aquest dilema: morir d’inanició o fugir en una barca sense capità a bord.

És la mateixa història que veiem avui, però amb les tornes canviades: érem “nosaltres” els indesitjats. Narrada per qui, a més de viure-ho, sabia escriure com els seus companys de generació americans, amb paraules directes i l’ull del millor càmera.