Al voltant de Destino

Botiflers, tradors, col·laboracionistes, venuts, franquistes... Aquests són alguns dels càrrecs que es van presentar, en la clandestinitat i l exili, contra els homes de la revista Destino, a la segona meitat de la decada dels quaranta del segle passat. Van ser anys d una autentica batalla cultural contra Josep Pla, Manuel Brunet, Ignacio Agustí, Joan Estelrich, Joan Teixidor i, en menor mesura, Josep Verges, Nestor Luján o Guillermo Díaz-Plaja, que encarnaven, a ulls de l antifranquisme, la figura del col·laboracionista català amb la dictadura feixista espanyola, a imatge del model frances dels anys 1940-1944. Darrere, pero, de les acusacions personalitzades, la batalla cultural tenia una altra dimensió: la denúncia de l intent de Destino i dels seus homes d espanyolitzar el sistema cultural-intel·lectual català i les maneres de veure el món en aquells anys. Tot plegat desembocava en una conclusió gairebe definitiva: Destino i els seus homes no eren altra cosa que una potent proposta del franquisme indígena per suplantar la cultura nacional catalana (i els discursos intel·lectuals que l acompanyaven) per un sistema espanyolitzat i subaltern.