Declaració unilateral d'independència

Catalunya té la primera oportunitat, des de 1714, d’assolir la independència. Des de 1991, desenes de nacions del nostre continent l’han assolida. Formar part de la zona euro permet la separació d’Espanya de manera pacífica, sense pertorbacions econòmiques i sense fractures socials internes. Declaració Unilateral d’Independència esbossa l’estratègia que pot assolir la sobirania en dues o tres legislatures. Els canvis necessaris afecten tots els nivells. Comencen per un gir radical del catalanisme polític, ara còmodament instal•lat en el règim de la monarquía restaurada per Franco.Els drets nacionals de Catalunya no són un afer intern del Regne d’Espanya. El gradualisme és imposible davant una Constitutció bunqueritzada. És inevitable la ruptura amb la legalitat española. Quan el poble català elegeixi una majoria favorable a la independencia, el Parlament haurà de proclamar la República Catalana d’una manera unilateral. Però no será una “independencia súbita”. D’aquí vuit o dotze anys es poden crear les condicions polítiques, econòmiques, socials i culturals per assolit l’hegemonia social sobiranista. També és imprescindible erosionar la legitimitat de l’Estat español, el nou “malalt d’Europa”, la nova “presó de nacions”. Igualment és forçós situar el “cas català” a l’agenda diplomática europea i mundial.