El Garrell

Li diuen el Garrell perquè coixeja, i a la seva mare li diuen la Bruixa perquè viu sola i cull herbes. Els boscos són el seu domini, els pobles només serveixen per anar-hi a pidolar, i la vida és feliç malgrat les guerres de religió que assolen el país —som al final del segle XVI, al Perigord Negre, terra insubmisa al poder del rei de França. Un dia la mare és tancada al calabós de Sarlat, la vila emmurallada. El Garrell, armat amb una fona i un flabiol, enfila el camí ral cap al nord, fins a París, a guanyar els diners del rescat. I és tot un segle fascinant que descobrim amb ell: el dels músics ambulants que s’adapten al que sigui, avui a la vida de cort i demà al bandolerisme, aquí als hugonots i allà als papistes; un segle ple de fam i de violència, però també de llibertat, en què res no atura el valent que decideix anar fins al final de l’aventura.