FAUST. TRAGEDIA SUBJETIVA

Rescatada de l’espólio pessoà i reconstruda a traves de fragments escrits al llarg de tota la vida de l’autor, el Faust ha esdevingut el drama pessoà per excel·lencia, símbol i analogia, potser, de tota la seva producció. Pessoa desenvolupa un lligam intertextual amb el mite fàustic de Goethe i de la tradició romàntica, on s’empelten, paradoxals i extremades, les obsessions ontologiques de l’autor. Hi ressonen, tambe, tots els fausts que deambulen per quatre segles de la nostra cultura. Al substrat de l’obra hi ha el mite primigeni de Prometeu, del deu modelat per l’home i, tambe, el mite faustià de l’home que vol vencer la Vida a traves de la Intel·ligencia. L’obra tambe es un laboratori d’assaig dels principis que regeixen els heteronims de l’autor. Amb el Doktor Faustus de Mann, aquest Faust, que li es gairebe antitetic, delimita en el segle XX, i de manera sublim, l’interval de la lluita clàssica entre Vida i Pensament.