Fermentació espontània i altres relats

«El celler era fresc, humit i ordenat. La bóta 69, en canvi, presentava una suor inusual i una mena de vapor tímid que li pujava pel tap. Ningú no ho havia sabut explicar mai. Un cop al mes venia un tècnic del Consell Regulador, ho mirava, prenia apunts, i marxava amb una expressió entre enamorada i espantada.
La Nora va obrir el tap amb la delicadesa d’un primer petó. La pressió va fer un petit badall, com de criatura despertant-se d’una migdiada llarga i voluptuosa.
—Curiós —va pensar, i va prendre una mostra amb la pipeta.
El líquid era d’un color insòlit: un vermell viu amb reflexos daurats. Un vi que no semblava estar ni al principi ni al final del seu procés. El va observar a contrallum, fascinada per la seva densitat hipnòtica. Tenia una mena de vida pròpia, com si dins hi bategués un secret en repòs.
En va abocar una petita quantitat a la copa i se la va apropar al nas. El primer contacte va ser discret: fragàncies fresques, amb un punt d’electricitat continguda. Va fer una anotació mental, però tot i voler mantenir la distància, un petit pessigolleig li va recórrer a la base del clatell.
Va inhalar de nou, més endins, i el que hi va trobar la va desarmar: un fons de dolçor fosca, com de fruita madura abandonada al sol, i un alè càlid, de llençols encara tibants després d’una nit sense ordre ni mesura.
Va empassar saliva, però no era set. Era expectació. Inquietud. Una mena de presència subtil que li fregava les entranyes per dins.»