La tercera Catalunya (1936-1940)

«Estem presenciant un boom de la novel•la històrica, amb uns volums de vendes que susciten l’enveja dels pobres historiadors realistes. És un fet que són més llegides (i més cregudes!) les novel•les de tema històric que els estudis històrics rigorosos, fins al punt que alguns que creiem tenir quelcom d’important a dir sobre la nostra història recent ens preguntem si no hauríem de mirar d’aprendre (si és que se’n pot aprendre i si encara hi som a temps) a escriure novel•les, si de debò desitgem fer arribar al gran públic els resultats de les nostres laborioses recerques. És ben significatiu l’èxit d’una coneguda revista catalana de divulgació històrica: partint de la convicció, no del tot infundada, que els historiadors no sabem escriure bé, ens redueixen a “assessors” i encarreguen la redacció de l’article a un periodista que sabrà explicar el tema de manera atractiva, o fins i tot sensacionalista. D’altra banda, és ben certa la dita que la realitat supera la ficció: els bons novel•listes confessen que els millors episodis no són inventats sinó reals. Si en una novel•la o un film es digués que durant la Guerra Civil algú projectà aplegar els joves catalans exiliats, que rebutgen tant la Catalunya dominada per la FAI com l’Espanya dels militars revoltats, i desembarcar a Empúries, refiats que tots els bons catalans se’ls uniran i podran desbancar els anarquistes abans no arribin els falangistes, segurament diríem que és un excés d’imaginació, massa inversemblant per ser portat ni tan sols al terreny de la ficció literària o cinematogràfica. I, amb tot, Ramon Sugranyes de Franch i Carles Eugeni Mascarenyes ho van pensar seriosament. Dit això, gosaré afirmar que la correspondència entre Sugranyes de Franch i Mascarenyes, amb els altres corresponsals que s’hi barregen, és tan apassionant que sembla una novel•la que té la Guerra Civil de teló de fons.» Del pròleg d’Hilari Raguer.