LES PARETS DEL TEMPS

_Però quin inversemblant / truc d´escapista / com es fuig / del vertigen / sense parets del temps_, es pregunta, retòricament, Josep Civit, en el seu nou poemari. Centenars, milers de versos després i segueix eixamplant-se, imparable, aquesta asimetria entre preguntes i respostes. No, tot l´art humà no la té, la inequívoca resposta a tants i tants enigmes de la nostra humana aventura... Però uns versos, uns simples i humils versos, poden, sempre, acompanyar-nos, brasa sempre indemne, en les llargues i gèlides nits que s´endevinen. Amb aquest propòsit escriu Josep Civit: versos que puguin acompanyarlo, a ell, i a altre que hi vulgui demorar l´àvida mirada..., versos on s´hi emmirallin totes les emocions de la nostra condició humana, versos capaços d´alentir, encara que sigui provisionalment, mínimament, les desbocades ales del temps. Versos com xarxes per retenir el vent vertiginós dels dies... Versos inútils, doncs, i, precisament per això, total, absolutament imprescindibles.