PAPITU (1908-1937)

En grec, psykon vol dir figa i aleiptikós ve a significar una cosa semblant a l’estimulació, l’excitació o el fregadís. Aquests dos conceptes barrejats van donar orígen a la curiosa paraula psicalíptic, que als començaments del segle XX va fer fortuna per designar aquelles publicacions que iniciaven tímidament el camí de l’erotisme. Papitu, setmanari fundat per Feliu Elias, anomenat Apa, va començar sent polític i anticlerical, amb col•laboradors tan importants com Xavier Nogués, Isidre Nonell, Ramon Casas, Juan Gris, Ricard Opisso, Pau Gargallo o Francesc Labarta, però ben aviat amb la direcció de Francesc Pujols -que deia que tot dirigint Papitu feia un estudi a fons de l’ànima eròtica mediterrània- es va anar endinsant en el camp de la “verdor”. Aquest canvi d’orientació va fer que el tiratge de la revista es disparés però també va contribuir a que al mateix temps desaparegués de totes les cases benpensants davant de la condemna que en van fer els mateixos bisbes. Però Papitu tenia el seu públic i va arribar a consolidar-se i a tenir una cola d’imitadors. Com totes les publicacions catalanes, va desaparèixer amb les convulsions de la guerra. Aprofitem,doncs, l’avinentesa del centenari de l’aparició d’una publicació tan emblemàtica i recordada com Papitu per retre homenatge a tot aquest tipus de premsa psicalíptica, que alguns han considerat marginal, però que, durant tot el primer terç del segle passat, va ser molt important amb un gran nombre de títols i amb milers d’exemplars venuts.