Sereníssim somni

Com aquells dies de llum càlida i suau de fa cinc anys, els versos se succeeixen amb lentitud i s'entretenen en el detall, s'hi aturen i de nou emprenen el vol, recordant-nos les aus que passen, tornen i se'n tornen per passar una i altra vegada i així tancar el cercle del poema, igual que un anell de paraules-diamant encerclant el cel. És l'atmosfera de Venècia, la calma de les hores, l'olor aquàtica de l'aire, la cançó del vent i el silenci dels canals, el trànsit de la llum a la penombra i el clarobscur que en neix, la serena transformació de tot perquè mai res no canviï. Aquesta essència immutable també és la de l'amor que venç la mort quan els cossos es tornen d'aigua i aflora l'ànima, el misteri de la boira que apareix i desapareix, com l'illa de San Michele, com San Giorgio Maggiore, les góndoles o aquelles persones gairebé etèries que ja ens coneixien des de sempre. [...] El poeta va enamorar-se de la bellesa inalterable de Venècia i s'hi va casar en un joiell d'església que és com un miracle enmig d'un laberint de rii (petits canals), l'altar major on va fer la promesa de tornar amb mi per oferir a la Serenissima aquest somni que teniu entre les mans. (del pròleg de Cristina Àlvarez Roig)