Un país de bacteris

La proposta d’Alfredo Gavín polsa una corda que ve des de molt antic i arriba fins al present, en etapes discontínues i, a la vegada, segellades per l’estat de la cultura al mateix temps en què aquesta es produeix i palpita. Parlem dels bestiaris. És a dir, fer servir les bèsties, els animals, la seva força simbòlica i aliena que s’endinsa en la foscor, per posicionar l’esperit en allò que el commou, el torba i el pertorba. En aquest cas, parlem d’un bestiari curiós i punyent: un bestiari de bacteris. En podríem dir un "bacteari". Mitjançant la idea del bacteri -portadors de malalties o salvífics, individualistes o gregaris... - Gavín ens dibuixa i ens descriu una nova zoologia lírica, pintada amb els colors d’una paleta on es barregen la ironia, l’humor, el sarcasme, la compassió, la lucidesa, el realisme, la imaginació. El bestiari no deixa de ser un mirall de mil cares, el qual no tracta tant de reflectir el rostre de cadascú, sinó que cadascú es reconegui en la multitud pul·lulant i ordenada, cruel o patètica, reposada o mòrbida de la vida d’un país. Un país de bacteris és una reinvenció moderna i del tot original dels bestiaris, tan antics com presents, car la por i la ignorància hi són sempre presents en l’home, tant d’abans com d’ara.