Quan escampi

L’any 1958 es difon El doctor Jivago arreu del món, mentre a l’URSS —on Pasternak és considerat el més gran poeta rus del moment— se n’està impedint l’edició completa. I, aleshores, se li concedeix el Premi Nobel de Literatura. Borís Pasternak (1890-1960) hi renunciarà, forçat per la pressió estatal, i morirà dos anys després, reclòs al seu domicili, sense poder publicar, sense poder rebre diners de l’estranger, espiat fins a la tomba, amb les amistats empresonades, sotmès a una campanya despietada de desprestigi i de coerció de la llibertat de pensament. Mentrestant, privadament, a la recerca de les millors qualitats de la seva poesia, Pasternak escriu els versos del seu últim recull. Com afirma al pròleg l’eslavista Ivan Garcia Sala, Quan escampi és una obra «de maduresa plena d’optimisme i vitalitat», i és «un cant a la vida, un agraïment a l’existència, una celebració joiosa del pas efímer de tot ésser humà per l’eternitat de la natura». En un assaig de l’època, Pasternak hi recordava que «tot i que l’artista fos naturalment un mortal com tots nosaltres, la felicitat d’existir que havia experimentat, ell, era immortal i que, gràcies a les seves obres, altres podrien experimentar-la al seu torn, cent anys més tard, en una mena d’adhesió a la forma personal i íntima de les seves sensacions primeres».